04.07.2022 |

Josep Minguell, el Michelangelo targarí

Minguell viu de l’art i per l’art. La pintura pràcticament li cor per les venes, i és que ha nascut i viscut tota la vida envoltat de creativitat, pigments  i molta paciència i dedicació

Josep Minguell al seu estudi ©Cristina Mongay
Josep Minguell al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.
Josep Minguell, el Michelangelo targarí

Des del 2006, l’església de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega s’ha convertit en la seva segona casa, el seu lloc d’experimentació i treball. Els seus murs l’hi han permès plasmar més 1.000 metres quadrats de pintura mural al fresc, materialitzant, així, el conjunt pictòric més gran d’època contemporània que utilitza aquesta tècnica ancestral.

- Ets conscient que la teva intervenció ha fet història des del cor de l’Urgell?

- Això són paraules majors!

- Acabes un projecte faraònic, iniciat fa setze anys al temple urgellenc estrella, l’església de Santa Maria de l’Alba. Setze anys dedicats a una mateixa peça són molts anys!
- Sí! Ara em sento alliberat d’alguna manera. Han estat molts anys convivint entre aquests murs. De fet, em sento afortunat perquè és un indret molt especial per a mi i per a tota Tàrrega.

Pintures de l'Hora de l'Alba. Fotografia: Cristina Mongay.
Pintures de l'Hora de l'Alba. Fotografia: Cristina Mongay.

- La pintura mural al fresc requereix una gran planificació de les jornades i de tot el projecte compositiu, ja que, entre altres coses, no permet correccions. És una tècnica molt exigent que reclama molta destresa, atenció i bones condicions físiques per part de la mà executora.
- Les jornades a les bastides han estat molt llargues, molt dures, com una marató. Alguns cops, arribava a pintar 8 metres al dia! Pensa que he utilitzat tones de morter de calc on aplicar els pigments; també cal organitzar tota la part logística de bastides, el dia a dia de l’obra, etc. És un treball potent. Però, alhora, tot plegat ha estat molt gratificant. Pintar amb fresc t’obliga a estar molt concentrat, a treballar d’una manera molt enèrgica, a tenir les idees clares, i a preparar molt bé el projecte. És  un treball molt físic, però també molt mental.

- Culmines aquest projecte pictòric acabant de pintar els 214 m2 del presbiteri, la part principal de tot temple.
- Abans de fer aquesta part final del projecte, aquesta zona es va haver de repicar, tractar novament el mur, vam arrencar les pintures a l’oli dels anys cinquanta que hi havia amb la tècnica strappo, juntament amb l’equip de la Politècnica de València.

Al presbiteri vaig idear pintar el trencament de la llum a l’Hora de l’Alba, on els colors càlids van prenent el relleu als freds de la nit. I, al mig de tot plegat, es col·loca la Verge de Santa Maria de l’Alba. Amb el baldaquí, a més, es crea una gran teatralitat en aquest espai.

- Com dissenyes el projecte?
- El fresc ja hi és al mur –una arquitectura ja te’l determina pel que fa a proporcions, monumentalitat, on s’hi suma la significació simbòlica, la història sagrada, etc.–, només es tracta d’anar-lo descobrint.

Amb aquesta obra mural, jo participo de l’obra global de Santa Maria de l’Alba, que s’ha d’entendre com una obra coral, en conjunt, on molts mestres hi ha intervingut al llarg dels segles. La meva obsessió ha estat que les pintures murals formessin part de l’edifici, que es fonguessin amb aquest temple barroc. És una qüestió d’actitud!

Josep Minguell a Santa Maria de l'Alba de Tàrrega. Fotografia: Cristina Mongay.
Josep Minguell a Santa Maria de l'Alba de Tàrrega. Fotografia: Cristina Mongay.

Ara mateix crec que això passa amb moltes altres pintures murals, que venen del món icònic, del món de la fotografia digital –res a veure amb el món de la pintura–, i que no fan una conjunció profunda, ni una reflexió, amb l’arquitectura ni amb l’urbanisme, el paisatge o les dimensions humanes. Per mi haver de pintar una obra de 4 metres és una oportunitat de donar una nova vida a un dibuix, no és una ampliació mecànica. La pintura mural necessita també cuidar els anamorfismes, anant més enllà. Jo m’he empapat de tota la tractadística dels pintors barrocs per fer la feina que faig, hi és present la proporció Àurea, diversos cercles concèntrics que donen continuïtat a l’arquitectura.

La pintura i l’arquitectura s’han de fondre per esdevenir art unitari, que és l’objectiu que tenia el Barroc

- Pintar a casa suposa treballar amb major grau d’exigència. I, a més, a tocar de diversos frescos del teu pare. Tu has naturalitzat aquest contacte precoç amb la pintura, aquest viure entre pigments i cercles creatius cosa que recorda la manera de fer dels gremis medievals.
- És molt singular la meva relació amb l’art, ho reconec. S’assembla al món Renaixentista, on hi havia llinatges de pintors que es transmetien els secrets del seu ofici de generació a generació. Els pigments ja són a la natura, són terres, i ens evoquen contínuament als paisatges. Al fresc de l’Hora de l’Alba, especialment, jo rememoro el paisatge targarí, els seus colors, les seves singularitats. D’alguna manera, pintant al mur tornes aquesta natura en forma de pigment a la natura.

Tot i això, jo vaig començar a pintar al mur de gran, passada la trentena, un cop havia mort el meu pare. Jo vaig començar a fer d’aprenent amb ell. De fet, ell em deia que estudiés Belles Arts, o el que volgués, però que aprengués a pintar al fresc. I l’anava a ajudar als estius, o els caps de setmana, i en vaig aprendre. No obstant això, l’experiència va quedar allí. Un cop ell va morir, a causa de la sotracada emocional que vaig sentir, vaig analitzar quina era la meva relació amb la pintura. Les exposicions no m’emocionaven excessivament i vaig recordar les vivències amb el meu pare i vaig pensar reviure-les fent un fresc. Allí vaig redescobrir la connexió amb la natura, amb el poble, amb la gent, el protagonisme dels espectadors en la pintura, la bellesa dels pigments. I fins avui (riures).

Pintures al fresc de Josep Minguell a Santa Maria de l'Alba de Tàrrega. Fotografia: Cristina Mongay.
Pintures al fresc de Josep Minguell a Santa Maria de l'Alba de Tàrrega. Fotografia: Cristina Mongay.

- Que me’n dius d’un dels obstacles més grans que has de saltar a l’hora de pintar al mur: la falta de visió en el moment de crear aquests macromurals?
- Quan treballes damunt d’una bastida, no tens la visió completa de la teva obra. En determinats punts, de fet, només tens una visió molt parcial i limitada a uns 60 centímetres. Imagina’t! Pintar al mural, amb una mobilitat reduïda, una composició de 4 metres que després es veurà a 20 metres de distància! Treballar amb aquesta pressió dona a la feina, però, un sentit molt positiu. El procediment és el que dona sentit a l’obra artística.

- Podríem dir que el paisatge urgellenc és la teva inspiració?
- Amb la pintura reflecteixo el paisatge, sense dubte! A cada lloc on he anat a pintar sempre interpreto el seu paisatge, els seus camps i la seva geografia. La pintura mural forma part físicament de l’edifici, és l’última pell del mur, i per arribar a ella l’espectador ha hagut de travessar el territori, la ciutat, la plaça, és un trànsit mental fins a entrar a l’interior del temple.  I les pintures són l’última estació d’aquest viatge.

Josep Minguell al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.
Josep Minguell entre pigments, al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.

- Alguna vegada t'havies imaginat que pintaries un projecte al fresc com aquest?
- Sí, i no, m’explico (riures). A mi m’agrada molt somiar, puc pensar allò més insòlit i, de vegades, aquests somnis es fan realitat. I aquest n’és un bon exemple! Una cosa són els reptes, que provoquen estrès i tensió en nosaltres; i l’altra, els somnis, que sempre són amables. I jo no tinc por a somiar.

- T’has convertit en tot un abanderat de l’Urgell, un referent de la pintura mural al fresc a Catalunya, però també a nivell mundial!
- Més que una tècnica, que podria veure’s com quelcom simple, per mi la pintura mural al fresc és tota una filosofia, una manera d’entendre l’art.

Les pintures al fresc de Minguell a l’Església de Santa Maria de l’Alba tracten els patriarques cristians, la Nativitat, la Resurrecció i l’Hora de l’Alba

Josep Minguell al seu estudi, amb dibuix preparatori de l'Hora de l'Alba. Fotografia: Cristina Mongay.
Josep Minguell al seu estudi, amb dibuix preparatori de l'Hora de l'Alba. Fotografia: Cristina Mongay.

Josep Minguell, el Michelangelo targarí
comentaris