Entrar a La Bohème és pura inspiració. Dibuixos al carbonet, llenços plens de vida, cavallets, pinzells, mostres de color, papers, capses de cartró, mobles antics, bates que mostren l’enèrgic ritme de feina de la seva mestressa, etc. Un acollidor desordre, íntim, on la Rous Laveda crea i fa escola. Amb la música sempre ben present.
Rebel·lem alguns secrets de la trajectòria, i de com viu i veu la vida, l’artista lleidatana.
- Abans de parlar amb la Rous Laveda, artista i professora, ho fem amb l’alumna. Com inicies les teves passes en el món de l’art?
- R. L.: De ben petita vaig sentir una atracció brutal pel món de l’art. El que passa és que a casa meva ser artista no estava gaire ben vist. Ni tan sols era una possibilitat contemplada. No va ser fins que em vaig casar, i ens vam traslladar a viure a Barcelona, quan finalment vaig poder començar a rebre classes d’art. Amb l’art em vaig sentir finalment lliure. Feia força malabars per arribar a tot arreu: treballar, cuidar a les meves filles, etc., però freqüentava diverses acadèmies artístiques i estudis de pintors reconeguts. Tenia molta necessitat d’aprendre, i d’aprendre molt. L’aprenentatge sempre m’acompanya, fins i tot al viure en altres ciutats. Per exemple, quan ens vam traslladar a l’Empordà, vaig conèixer a l’aquarel·lista Pep Martínez Lozano. I d’això ja fa quaranta anys.
- Carbonet, aquarel·la, acrílic, etc. Amb quina tècnica et sents més còmoda creant?
- R. L.: Sense dubte, amb la pintura a l’oli. A Barcelona vaig aprendre el què m’agrada, que és pintar a l’oli. I també el dibuix acadèmic, que m’encanta.
- Vas decidir aixecar la reixa a un taller artístic propi, al cor de Lleida, on crear les teves obres. I també obrir les portes a petits i grans per transmetre’ls coneixements i pràctica artística.
- R. L.: Fins aquell punt, al 2016, sempre havia estat molt tancada en mi mateixa, treballant sola, a l’estudi. Però l’intercanvi amb la gent és súper enriquidor. Tothom té capacitat per dibuixar, però cal ser humil i tenaç per aprendre, i sentir passió. Per altra banda, és un repte molt gran haver de resumir tot allò après, i transmetre-ho a l’alumnat. Però ho gaudeixo moltíssim. I me n’adono que en sé, que m’agrada i que em fa feliç.
- Per què La Bohème?
- R. L.: Durant molts anys vaig estar vinculada amb l’òpera, i ‘La Bohème’ de Puccini és una peça operística que m’encanta. És un 10! A més, trobo que els significats de la paraula ‘bohèmia’ s’escauen molt bé amb com em sento i qui sóc. Jo em sento molt bohèmia. De fet, té molt significat per a mi ser bohèmia perquè, amb la passió que sento per l’art, he pogut alliberar-me de totes les normatives socials on vaig créixer.
- La música hi és ben present en el teu procés creatiu?
- R. L.: La música m’acompanya sempre, i creant també és així. Depèn de l’època o el moment, sento un estil o altre –clàssica, jazz, boleros, tangos, etc.– Confesso que m’agrada més la música d’abans que la d’ara. Sobretot, la melòdica. Això també em passa amb l’art en general. A mi m’agrada el que transmet ànima, calidesa, harmonia, bellesa, i no la fredor i la poca personalitat que de vegades s’acaba imposant per moda.
- Per qui és observador, entrar al teu taller és perdre’s en un paradís visual.
- R. L.: Actualment estic explorant una nova etapa artística, però avui dia, la meva pintura era figurativa. Així que, sempre he tingut a la meva disposició un munt l’atrezzo amb el qual realitzar les peces. Cada objecte té un significat molt gran per a mi, per a la meva vida. Sóc molt intimista, molt interiorista. Reivindico com artista dibuixar i pintar del natural, educar al teu ull a veure d’una manera diferent. No amb el cervell intel·lectual, sinó amb el creatiu, la part dreta. Quan pintes, no plasmes només l’objecte, sinó també l’espai que ocupa, i això és molt difícil d’entendre.
- Què cerques en aquesta nova etapa creativa?
- R. L: Fins avui he pintat la part exterior que m’envolta, sempre des del punt de vista intimista. Ara m’interessa expressar els meus sentiments sense figura. Expressar amb color el què sento és un repte important, però m’agrada l’aventura! I em ve de gust mostrar tot plegat en una exposició.
- Confessa’ns: un referent artístic?
- R. L: Els grans mestres de la història de l’art sempre són un punt on emmirallar-se. Per sort, vaig tenir un gran mestre, l’Antoni Granja Llobet. Ell és un artista de cap a peus, i vaig poder aprendre molt al seu estudi durant set anys. També m’agrada molt Mark Rothko, Alphonse Mucha, Ramon Casas. I moltes de les dones artistes, com Lluïsa Vidal, que han estat pràcticament ignorades als llibres d’història.
- T’has trobat amb obstacles més alts pel fet de ser dona artista?
- R. L.: L’artista dona ho té molt més difícil tot. Però estic contenta per què tot i això, i tot i mourem de vegades entre l’hostilitat i els ‘no en saps prou’, he pogut viure a la meva manera. Hi ha massa gent que viu la vida que els seus pares li han programat, inconscientment. El meu objectiu a la vida no és guanyar diners, si no ser jo mateixa i fer el que em realitza. Per mi, donar classes té un salari emocional inquantificable.
- La nostra societat necessita més pedagogia vers l’art?
- R. L.: Sí. De fet, oblidem que estem vinculats a l’art des de sempre. Des de petits pintem i dibuixem, imaginem el món amb ceres i llapis, però en un moment determinat aquesta creativitat s’acostuma a tallar, ja sigui des de l’escola o casa. I et quedes castrat. L’art, la música, la creativitat, en definitiva, són eines necessàries en la vida per tot: per portar una empresa, per cuinar, per vestir-te, etc.
- Els colors i les emocions van sempre de la mà.
- R. L.: És una llàstima no treballar prou el món sensible, sobretot en edat adulta, perquè hi ha gent molt amargada i insatisfeta. Gent que no viu la vida que realment vol, però que tampoc canvia res de la seva rutina per modificar aquesta situació.
- De fet, durant el confinament, sobretot els mesos més durs, ha quedat palès la necessitat de l’art perquè l’ànima no emmalalteixi.
- R. L.: Durant el confinament moltes persones tenien la necessitat d’aprendre per passar l’estona. I va ser llavors quan moltes persones va redescobrir l’art, i a elles mateixes, el seu veritable jo. L’art és totalment terapèutic, i connecta com poques coses a la vida amb l’interior d’una mateixa.
