La manera de veure el Pla d'Urgell des de la literatura de Francesc Pascual, Francesc Canosa i Francesc Puigpelat

Quan sento nostàlgia del Pla d’Urgell m’endinso en les lectures del bon amic lletraferit, incomprès i apassionat d’aquesta terra Francesc Pascual, com ara Perfum d’alfàbrega
Bigas Luna en el rodatge del Tràiler a l'Estany d'Ivars i Vila-sana
photo_camera Bigas Luna en el rodatge del teaser del Mecanoscrit del segon origen a l'Estany d'Ivars i Vila-sana ©JosepAPérez

Quan sento nostàlgia del Pla d’Urgell m’endinso en les lectures del bon amic lletraferit, incomprès i apassionat d’aquesta terra Francesc Pascual, com ara Perfum d’alfàbrega. Crec que és una de les darreres històries de Pascual, dedicada a la senyora Tura i situada a Castellnou de Seana.

No fa gaire vaig llegir també el treball de Francesc Canosa Aigua a les venes. I, ja per completar la trilogia, recuperava una recomanació que em va fer el gran amic Josep Maria Perelló: Els Llops, de Francesc Puigpelat. Tot plegat, per trobar la connectivitat dels escenaris, imaginaris i reals, que cadascun dels autors havia imaginat en terres lleidatanes. I no tan sols això, també imaginava com podria ser una d’aquestes històries traslladades a la pantalla gran.

Francesc Pascual presenta el Silenci de l'aigua a Vila-sana ©JosepAPérez
Francesc Pascual presenta el Silenci de l'aigua a Vila-sana ©JosepAPérez

Francesc Pascual situa pràcticament tota la seva obra al Pla d’Urgell, i podria dir que els seus treballs poden ser considerats d’antropològics. El castellnouenc resident a Bellpuig és un gran descriptor, no té pressa a desplegar la trama per tal que el lector gaudeixi del paisatge, l’acció i els personatges. És la seva una narració meticulosa que fusiona en moltes ocasions ficció i realitat. L’obra de Pascual també incorpora una gran riquesa de vocabulari, de localismes que de vegades es poden considerar un personatge més de la narració. Pascual descriu dependències de Bellvís i el Poal, Utxafava i Castellnou de Seana, el canal d’Urgell, l’estany d’Ivars i Vila-sana, els conreus, les olors de la sega i les postes de sol. Són magnífiques lectures que expliquen trames i paisatges que podrien ser perfectament de pel·lícula.

Presentació del llibre de  Francesc Canosa, Aigua a les venes ©JosepAPérez
Presentació del llibre de Francesc Canosa, Aigua a les venes ©JosepAPérez

La trama sobre els canals d’Urgell que trobem en Aigua a les venes, de Francesc Canosa, encara fa olor de tinta. Tot just fa un any de la seva presentació. El balaguerí “explicador de coses” i periodista narra amb una cronologia acurada, i utilitzant la saga familiar, l’arribada de l’aigua a Ponent a través de la infraestructura “més bèstia del món,” el canal d’Urgell. A diferència de Pascual, el vocabulari de Canosa fa la sensació de ser més il·lustrat per la quantitat de dades, de referències i de comparacions contemporànies en la seva narrativa. El balaguerí també fa servir de vegades la ironia com a element captivador de la història. Tot plegat també condueix a un nou guió, en aquest cas no tant per les localitzacions com per la diversitat de personatges i la cronologia històrica.

Fem el salt a la ficció i ens endinsem en Els Llops, l’obra de Francesc Puigpelat, que, malgrat ser un treball de ficció, aporta una gran qualitat de documents històrics rellevants, alguns de desconeguts i força sorprenents. La trama novel·lesca d’intriga policíaca es compagina amb escenaris com la construcció del canal d’Urgell i els dramàtics episodis de la perforació del túnel de Montclar. Altre cop se’n pot recollir un perfecte guió cinematogràfic i escenaris de pel·lícula.

Imatge del Tuel de Montclar fil del llibre de Francesc Puigpelat ©Territoris
Imatge del Tuel de Montclar fil del llibre de Francesc Puigpelat ©Territoris

La trilogia de propostes anteriors deriva en una confirmació de les possibilitats cinematogràfiques de les terres lleidatanes. Així, l'apocalíptica història d’El mecanoscrit del segons origen, obra de Manuel de Pedrolo, es va traslladar a la pantalla gran al voltant del 2015. L’Alba i el Dídac es van convertir en personatges reals a qui havia de dirigir Bigas Luna. El cineasta, però, va morir el 2013, quan només havia rodat el tràiler de l’adaptació de l’obra de l’escriptor dels Plans de Sió. La pel·lícula es va tirar endavant sota una nova direcció i es va situar en localitzacions com l’estany d’Ivars i Vila-sana o la Lleida apocalíptica. La producció sintètica, però, no fou gaire agraciada per part del director. La pel·lícula va tenir un modest recorregut el 2015, però va constatar que Lleida també pot ser terra per al cinema.

Comentaris