La poesia, la traducció, el teatre i, en definitiva, l’ampli món cultural és el magma on Meritxell Cucurella-Jorba se sent com a casa. Una trinxera des d’on revoluciona cossos i ments, amb propostes tan atractives –i que no deixen ningú en la indiferència– com els festivals per(versos), PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) i Delicadeses, art de tros, o els espectacles AMOR. Arrels, branques i fulles i (les) Brossa.
Les diverses cares d’aquesta polièdrica dona de lletres li han fet valdre destacats guardons al llarg de la seva trajectòria. El darrer, el Premi Màrius Torres de Poesia 2020.
- Les paraules, i el llenguatge en definitiva, són per tu un univers de conceptes amb el qual jugues a dir i a no dir. Què és el què et convida a escriure?
- Tot.
- I a callar o a no escriure?
- També tot. Sembla una contradicció, però no ho és.
- En un any has publicat per primera vegada en el món editorial ponentí, i ho fas en tres editorials alhora! Amb ‘Verticalitat i delinqüència’ (Fonoll), ‘La volumetria del neguit’ (Pagès) i ‘Rareses i cares B’ (Aula de Poesia Jordi Jové de la Universitat de Lleida). Ens en parles?
- Feia anys que surava en l’aire el projecte de publicar un llibre amb els companys de Fonoll, per afinitats diverses i per un activisme territorial compartit. Sabíem que un dia o altre passaria, i va passar. Vaig publicar 'Verticalitat i delinqüència' conscient que m’estrenava amb un peu d’impremta garriguenc, i la veritat és que em feia una il·lusió especial. Sóc forastera nostrada, jo. Sempre he intentat entendre la complexitat d’aquesta estrangeria interior, és a dir, de l’interior a l’interior del nostre país. Encara no l’he entesa del tot. Em sembla que l’acabaré entenent.
'Verticalitat i delinqüència' és un llibre excessiu malgrat la seva brevetat. Vertiginosament al límit del tot, hiperbòlicament descarat. Com gairebé tots els meus llibres, té una estructura molt sòlida que no invalida que deixi constantment finestres de sentits i de formes obertes als lectors i els oïdors. Rubrica 'Verticalitat i delinqüència' un postfacide Biel Mesquida.
Quan vaig presentar l’original de 'La volumetria del neguit' a la vintena edició del Premi de Poesia Màrius Torres no m’imaginava guanyar-lo, però no podia pas deixar d’intentar-ho. “Qui no treballa no menja i no va bonic el diumenge”, sentia a dir quan era petita; tot i les seves variacions dialectals, més o menys vol dir que "qui no treballa no guanya diners i per tant no en pot gastar ni en menjar ni en roba". De menjadora en soc, i anar mudada m’ha agradat sempre, perquè m’agrada la moda, les combinacions de textures i colors i formes, i en general tot allò que desafia les convencions estètiques establertes. No me n’amago mai, perquè amagar els nostres gustos i les nostres passions em sembla d’una hipocresia clamorosa. Sempre he pensat i penso que el treball intel·lectual no invalida la celebració de la vanitat i els plaers del món, i en definitiva l’hedonisme quotidià. Però tornem on érem: la qüestió és que vaig treballar de valent, vaig enllestir un llibre de poemes i el vaig enviar al Màrius Torres. El jurat el va aplaudir, vaig guanyar i el va publicar Pagès. Segona incursió: aquest cop peu d’impremta de Lleida ciutat.
'La volumetria del neguit' és un tractat contra la indiferència on trec a ballar els meus dubtes i on desafio contínuament el lector i l’oïdor tot trencant els límits entre la veritat i la mentida, entre les formes previsibles i l’imprevist constant. És un llibre ple de trampes. 'La volumetria del neguit' comença amb una cita d’una pel·lícula de culte dels anys setanta: 'La prima notte di quiete', de Valerio Zurlini. El protagonista, un decadent i irresistible professor de literatura, no espera res de la vida, i sobreviu en una inèrcia de la qual només el salva l’art, la poesia i l’amor. Rubrica 'La volumetria del neguit' un postfacide Jaume Pont que és gairebé una tesina sobre la meva poesia.
El tercer llibre era un encàrrec que m’arribava de la mà dels companys Julian Acebrón i Amat Baró, editors i ànimes de l’Aula de Poesia Jordi Jové de la Universitat de Lleida. Confegir un llibre pensant en el format de la seva col·lecció de poesia era un esperó. Una nova motivació que vaig celebrar també treballant però que em va dur a fer un repàs de la meva vida poètica, des que vaig començar, l’any 1998, fins a data d’avui. El llibre resultant porta per títol 'Rareses i cares B' i conté uns quants poemes descartats a darrera hora de llibres que tenia entre mans, o bé perquè eren massa estranys o bé perquè d’una manera o altra, formalment o temàticament, defugien l’organicitat d’un tot. No em podia imaginar que elaborar aquest llibre em suposaria uns quants feliços i continuats atacs de nostàlgia per la vida que he viscut i les vides que he escrit.
- Què suposa per tu rebre un guardó com el Premi de Poesia Màrius Torres?
- En un primer moment vaig rebre el premi com un reconeixement al primer pas de la meva maduresa poètica. Però això només va ser en un primer moment,que va durar els dos dies que vaig haver de mantenir el secret. Aquella tardor teníem restriccions de mobilitat i em van haver d’avisar amb una miqueta d’antelació per qüestions de logística. El veredicte del jurat es faria públic davant de la premsa el divendres 20 de novembre de 2020. A banda d’adreçar uns agraïments als integrants del jurat, que havien triat la meva obra i no cap altra, de dirigir unes paraules no del tot còmodes a les autoritats presents, vaig fer un homenatge a Joan Brossa i al seu poema 'Final'. Era el gran dia. Evidentment, el mòbil apagat. Quan el vaig engegar, tenia cent missatges que em felicitaven, i la cosa va seguir per correu electrònic, a través de xarxes, pertot. Però també hi ha haver molta gent que directament em telefonava, i qui no tenia el meu telèfon el demanavaper donar-me l’enhorabona o em paraven pel carrer, i em deien coses del tipus t’ho mereixes, ja era hora, estic molt orgullós de tu, tu ets dels nostres. Vaig haver d’aturar-me i pair tot el que m’estava passant, tota aquesta congratulació col·lectiva d’un èxit personal, estretament lligada amb el concepte de popularitat.
Per mi el veritable premi va ser aquest, la gent, l’acollida popular
- L’amor, on no hi ha lloc pels grisos, i és tot o res, és el motor que fa moure Meritxell Cucurella-Jorba?
- “L'amor chemoveilsole e l'altre stelle” ("És l’amor que mou el sol i les estrelles"), ens diu el Dant al darrer vers del Paradís, a la Divina Commedia. L’amor ho és tot, l’amor mou el Dant, mou Beatrice, i mou la humanitat entera, entre la qual m’incloc. Però l’amor cal entendre’l sempre d’una manera àmplia, obrint bé la mirada. L’amor no té a veure amb la fisicitat dels cossos; l’amor és molt més que això. L’amor tampoc no té a veure amb lligams, possessió o dominància. Diria que d’alguna manera el concepte d’amor va lligat al prefix supra, perquè l’amor sempre és una motivació que està 'per sobre de', fins i tot per sobre de la nostra pròpia consciència quan creu entendre que l’amor és sempre un supra-amor. L’amor és una mena de déu àcrata que justifica el nostre viure ara i que justificarà el nostre haver viscut. Penso que l’amor hauria de ser sempre total, perquè crec que en general l’amor entén malament els matisos. L’amor és motor.
Et pots enamorar d’una gota de rosada caient per l’extrem d’una fulla un matí qualsevol, o et pots enamorar d’una mirada que se t’ha quedat clavada al rostre i van passant els dies i no te la pots treure de sobre, o del gest efímer d’una mà fet etern dins teu
- La cultura, la poesia i la creació artística han d’oferir un diàleg –atrevit i punyent– entre qui escriu (el teu ‘jo’) i qui llegeix (la col·lectivitat)?
- Estaria molt bé que fos així, que hi hagués sempre una interacció constant entre qui escriu, i qui llegeix, entre qui diu i qui escolta, qui sent, entre qui crea i qui rep aquesta creació, entre qualsevol generador de cultura i qualsevol receptor de cultura (literatura, arts en viu, arts plàstiques, etc.). Però no sempre passa. El que sol passar més sovint és que no passa res, que l’obra dels creadors cau en la més clamorosa indiferència social. De vegades penso que no s’ha establert prou un sistema de report bidireccional, uns punts de trobada propicis. Però moltes altres vegades penso que el problema és no creureen la força i la importància espiritual i real, i material i monetària, de la cultura per vertebrar una col·lectivitat, sigui un poble, una comunitat qualsevol o un país sencer.
La cultura és el que ens diferencia de les bèsties
La cultura ens confronta de ple amb un món cada cop més complex, ens ajuda a entendre’l, a qüestionar-lo, a pensar-lo, i a pensar-nos també com a éssers socials que som. Perquè hem vetllar, ara més que mai, per la cultura com a esdeveniment social, obert, d’àgora extrema, altrament embogirem i ens tancarem i ens comunicarem només a través de la idea del que creiem ser i no del que som realment. Perquè aquesta és la xacra de la modernitat a la qual ens han conduït unes xarxes que ens havien d’haver unit i ens han separat. La vida no és una foto on fem veure que som feliços. La vida és viure ara. I l’art i la cultura no són mentida, són una certesa que tenen com a matèria primera la mentida, la construcció d’imaginaris nous i ancestrals, foscos i translúcids, simples i enrevessats, que parteixen de la vida, del viure, del nostre ara compartit i d’una tradició feta de múltiples i diverses capes que generen palimpsest de manera ininterrompuda. Els clàssics ens han teixit una catifa molt còmoda, i nosaltres, poetes contemporanis, només embastem lleugeres variacions per als oïdors del futur.
- Què sents quan pugues damunt l’escenari a recitar alguna de les teves composicions, o escenificar els teus espectacles?
- Sóc l’animal més feliç del món.
- Cal continuar reivindicant la poesia en públic?
- Jo sempre defensaré aquesta opció, perquè la poesia és, en primera instància, oralitat. El paper, el llibre, si ha de venir, ve després. Un recital de poesia és escriure en l’aire un llibre instantani. Aleshores la força de la semiòtica és clau. Jo miro callant i ja dic. És una manera de projectar el silenci i les paraules en un univers escènic únic i irrepetible, perquè no hi ha haurà mai dos recitals idèntics, de la mateixa manera que no viurem mai dos moments idèntics.
Ara bé, cal que convergeixin uns mínim. Per dur a terme qualsevol acte de comunicació necessitem un emissor i un receptor. Un recital poètic no deixa de ser un acte de comunicació, i de seducció, també, sí.El codi i el missatge, és a dir, la poesia i la manera de transmetre-la, de l’estil que siguin, seran sempre més o menys ben rebuts en funció de la complicitat entre el l’emissor i el receptor. Però hem de vetllar pel receptor, pel públic, perquè sigui actiu, capaç de riure o de plorar quan li vingui de gust, lliurement. I abans que res, i sobretot, hem de generar públic, hem de generar les ganes de donar i de rebre.
- Creus en la cultura pensada i feta des dels marges?
- La cultura que m’agrada, la que em fa moure, navega sempre pels marges, experimenta, s’equivoca, cau, i es torna a alçar. La poesia sempre ha sigut, és i ha de continuar sent marginal, perquè és un treball en constant procés de construcció, de pensació. La poesia és un foc que crema quan vol i sempre-sempreés una brasa que no s’apaga, que no s’apagarà mai.
- Imagino que amb aquesta motxilla plena de títols, i amb l’apassionament que sents pel que fas, el proper Sant Jordi serà molt mogut per a tu. Com es presenta?
- D’entrada, es presenta ple, molt ple, perquè estaré preparada per firmar els meus llibres de poemes des de primera hora del matí fins ben entrada la tarda en diverses parades de la ciutat de Lleida. Però potser ningú no voldrà la meva firma, potser estaré sola, arraconada. No sé si un poeta encaixa, per Sant Jordi.
No sé si un poeta encaixa, en aquest món, en general. No sé si un poeta és un àngel o un dimoni, o ho és tot i no és res, exterminador i tanmateix imprescindible, necessari
M’agradaria que Sant Jordi fos la festa de la literatura més que no pas la festa dels llibres, i encara m’agradaria més, però això ja és utopia radical, que Sant Jordi fos la festa de la poesia més que no pas la festa de la literatura. “Porque todo lo demás resulta insuficiente”, per dir-ho amb paraules de Gonzalo Escarpa. Però potser tot ja és com ha de ser, i ho hem d’acceptar així, “ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics”, per dir-ho ara amb paraules de Joan Vinyoli.
