Considerar Ramon Monfà una rara avis en el món de la cinematografia catalana és quasi un acte de gosadia, Esther Solé

El mes de març del 2016 l'Ajuntament de Mollerussa va nomenar a Ramon Monfà fill adoptiu de la ciutat, decisió que es va materialitzar en el decurs de les festes de Sant Isidori del mes d’abril, en un acte que tenia la voluntat de reconèixer la trajectòria professional i vital


 
Ramon Monfà supervisant un dels seus treballs ©ArxiuMonfà
photo_camera Ramon Monfà supervisant un dels seus treballs ©ArxiuMonfà

Rara avis en el món de la cinematografia catalana

“Considerar Ramon Monfà una rara avis en el món de la cinematografia catalana és quasi un acte de gosadia, però val a dir que la seva figura i bona part de la seva obra són mereixedores d’un estudi de certa entitat, inexistent fins ara”.  Amb aquesta afirmació enceta Esther Solé un magnífic article en l’anuari 2010 del Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà. La historiadora de l’art mollerussenca fa un exhaustiu treball de recerca dels cinc primers curtmetratges que Ramon Monfà va realitzar com a professional. 

Territoris tenia la intenció de poder conversar amb el cineasta autodidacte, però la seva delicada salut ho va fer impossible, vam parlar una llarga estona 

Ramona Solé la companya de Monfà prop d'un segle ©JosepAPérez
Ramona Solé la companya de Monfà prop d'un segle ©JosepAPérez

De Ramon Monfà es coneix extensament el seu palmarès amateur i professional, però se sap ben poc de l’origen d’aquesta passió per l’acetat i l’alquímia de la cinematografia. I qui millor per aportar aquesta part intimista de la vida del prohom que la seva dona, Ramona Solé, i la seva primogènita, Maria Rosa. Ambdues ens van acompanyar per un recorregut de 92 anys, de moltes penúries, alegries, treball, esforç i, és clar, felicitat fins a la maduresa.

Els col·laboradors habituals del director Monfà ©ArxiuMonfà
Els col·laboradors habituals del director Monfà ©ArxiuMonfà

I no tan sols això, també vam tenir el privilegi de consultar l’arxiu del mestre i la valuosíssima col·lecció d’enginys que va confeccionar l’autodidacte ebenista. I és que la veritable professió de Ramon Monfà estava relacionada amb l’escultura de la fusta, però, d’això, ja en parlarem més endavant.

La Ramona i el Ramon es van conèixer de forma circumstancial. Una xicota de Barcelona coincideix amb un noi de Mollerussa que està fent el servei militar a la capital catalana i s’inicia un festeig quan tenien poc més de vint anys. Aquesta relació derivaria en matrimoni en un parell d’anys.

La parella es trasllada a Mollerussa per començar a desplegar la seva relació. S’instal·len a la residència de la família del Ramon, amb la qual no hi va haver gaire bona sintonia, la qual cosa els va obligar a buscar un sostre. La Ramona explica que van ser uns temps “de molta penúria i de dificultats”.

La fabricació de potes de fusta per a mobles va ser la manera de fer els primers calerons

Ramon Monfà en un dels seus rodatges ©ArxiuMonfà
Ramon Monfà en un dels seus rodatges ©ArxiuMonfà

El Ramon, originari de la Sentiu de Sió, era ebenista de professió “i molt bo” -comenta la Ramona-, i “aquesta va ser la nostra salvació”. Van començar a fer potes de mobles, una feina que no tenia competència en aquells anys. En van arribar a fabricar milers, sacs i sacs de potes, i van fer molts diners –ens assegura. Aquí el Ramon ja va desplegar el seu enginy, i és que va construir una màquina per a polir les potes... “que no va deixar veure a ningú, per por que la copiessin”. Quan els mercats van evolucionar i la indústria va substituir l’artesania, van canviar les potes per respatllers de cadires personalitzats. Més tard vindria la botiga de mobles, que actualment gestiona el seu fill Ramon.

Ramon Monfà va fabricar la major part dels aparells que utilitzava en els muntatges, per la falta de recursos

L’ebenisteria va ser anys després el refugi creatiu del Ramón Monfà. La família conserva una col·lecció d’obres, també molt valuosa, per l’originalitat i la forma en què estan elaborades.

L’origen cinematogràfic de Ramon Monfà es remunta als anys d’infantesa a la colònia agrícola del Castell de Remei. El capellà del nucli cada diumenge projectava una pel·lícula, la qual cosa va originar el desfici pel cinema del mollerussenc.

L’etapa més dolça de Ramon Monfà va comptar amb la complicitat d’un col·lectiu de persones que li van donar suport, fent realitat els seus projectes. Actors, figurants, col·laboradors com Salvador Sarri, Jaume Marrades, Amadeu Aymerich, o Vicente Ezponda, entre altres

La col·lecció d'obres d'ebenisteria de Ramon Monfà ©JosepAPèrez
La col·lecció d'obres d'ebenisteria de Ramon Monfà ©JosepAPèrez

El primer vestigi cinematogràfic que va entrar a casa dels Monfà Solé va ser el projector, aquelles màquines de cartó que funcionaven amb una manovella. Després arribaria la primera Paillard de 8 mm, que va donar inici a la trajectòria cinematogràfica del director i els primers curtmetratges. La falta de mitjans econòmics va fer aguditzar l’enginy de Monfà. Era l’únic productor que demanava una còpia en 8 mm dels seus llargs, amb la qual feia els muntatges -explica la Maria Rosa.

Ramon Monfà director de cinema ©SalvadorSarri
Ramon Monfà director de cinema ©SalvadorSarri

Monfà va signar treballs com El infeliz, La horda, Solo, El aprendiz de hippy o Un paradís perdut, i l’any 1980 estrenava el primer llargmetratge, Cara cremada, estrenat a Mollerussa l’any 1981.

El mes de març del 2016 l'Ajuntament de Mollerussa va nomenar a Ramon Monfà fill adoptiu de la ciutat, decisió que es va materialitzar en el decurs de les festes de Sant Isidori del mes d’abril, en un acte que tenia la voluntat de reconèixer la trajectòria professional i vital.

comentaris