28.05.2022 |

Teresa Ibars: “M’he sentit privilegiada de descobrir qui era Viladot més enllà de l’artista”

La curiositat va fer que la Teresa Ibars s’endinsés en l’àmbit de la història i l’arxivística. Ara presenta ‘El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo’ (Editorial Fonoll), molt més que una biografia al voltant de l'artista.
Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.
Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.
Teresa Ibars: “M’he sentit privilegiada de descobrir qui era Viladot més enllà de l’artista”

Uns universos –més que uns mons– que l’hi han permès viatjar mentalment als episodis del passat recent amb la companyia de tota mena de personatges públics i anònims, vivències igualment enriquidores i necessàries per comprendre en quin punt ens trobem en l’actualitat.

El darrer viatge arrencà de la mà de l’agramuntí Guillem Viladot, del qui enguany se celebra el centenari del seu naixement. Precisament, el 17 de març, va veure la llum el fruit d’aquesta investigació, escrits inspirats en els trajectes que, dijous rere dijous de fa gairebé tres anys, van permetre a Ibars submergir-se al fons personal de l’artista, custodiats a la Fundació Lo Pardal.


El seu títol –que li donà sense saber-ho el mateix polièdric artista–:‘El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo’ (Editorial Fonoll).

Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.
Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.

- “Els escrits eren essència de perfum d’un món rural que s’ha anat perdent a conseqüència del progrés que s’ho ha engolit tot”. En aquesta cita textual de la introducció de ‘El silencia de l’angle’ ja es nota –i molt- que quan parles de la infantesa de Viladot ho fas amb estima. Potser veient-hi reflectida d’alguna manera la teva?
- El meu company, en Xavier Porta, sempre em deia: “Tens una forma de descriure el món rural molt semblant a com el descriu Viladotal ‘Temps d’estrena’”. Jo llavors encara no l’havia llegit, però certament és així. Amb aquest llibre, Viladot tractava de capturar el perfum del passat enyorat que s’ha perdut (l’olor de les magdalenes, dels rucs de l’estable, de l’horta mullada, etc.) És una manera de parlar de les arrels des del punt de vista positiu, perquè lògicament no sempre són idíl·liques. Però són la base de ser qui som, del nostre ‘jo’.

- Com et sents davant la possibilitat de capbussar-te al material personal de Viladot?
- Em sento de diverses maneres. Primerament, vaig sentir una inquietud molt clara quan vaig assabentar-me que l’arxiu passava al fons de Lo Pardal. Vaig esperar el moment oportú polític a nivell de la Diputació, que és membre de la Fundació, i vaig proposar-ho a la llavors presidenta, que em va donar tot el suport institucional.

A partir d’aquell moment, vaig parlar amb en Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal, i li vaig explicar que era arxivera de la Diputació, que admirava la figura de Viladot i que trobava injust el silenci on havia caigut en els darrers anys. Minguet es va mostrar molt receptiu i em va ensenyar el fons personal de l’artista i, aquí, vaig al·lucinar! Crec que si sóc historiadora, precisament,és per xafarderia històrica, per què m’interessen els ‘perquès’ del passat, els mecanismes humans de cada època.

Per treballar un fons personal has de sentir molta curiositat històrica, però també t’ha d’atrapar el personatge

- En alguna ocasió hem pogut llegir que no sempre t’havia atret Viladot o, si més no, alguna de les capes que formen part del seu ‘jo’.
- Certament! ‘Temps d’estrena’ em va fer replantejar la meva ‘relació’ amb Viladot, perquè abans no era un personatge que m’atragués en excés. La curiositat envers ell venia també en part perquè en Xavier, i la seva família, sempre explicaven les seves ocurrències, les seves viladotades.

Hi ha moments que el trobo brutal, pràcticament un home renaixentista, que feia tot el que es proposava amb una producció compulsiva; però, en altres moments, no l’aguanto

Viladot era extremadament irònic, molt provocador, compulsiu amb tot, sempre duia al discurs la part simplificada de la psicoanàlisi. I jo l’acabo justificant molt per la infantesa que va tenir.Hi ha moments en què Viladot m’entendreix, i altres en què m’hi enfado. Tenia mil cares.

- I així, cada dijous dels darrers tres anys, has visitat Agramunt i t’has perdut en l’arxiu de Lo Pardal.
- Ben aviat aquesta rutina es va establir d’una manera molt plàcida. M’he sentit molt privilegiada de descobrir qui era l’home més enllà de l’artista incansable. Hi havia tants detalls inèdits, entre aquells papers, que em vaig adonar que Viladot era un personatge complex i ple de temors i grandeses.

Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.
Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.

- Suposo que era gairebé obligatori, arribat aquest estadi, de fer-li una biografia, o una no biografia?
- Semblava lògic. De fet, m’hi poso a escriure aquest llibre per unes converses amb el Josep Gelonch, l’editor de Fonoll que em convida a fer-ho, i ho faig allunyant-me conscientment de qualsevol punt de vista especialitzat, ja que ja hi ha molts bons poetes, escriptors, crítics o historiadors de l’art que n’han parlat de Viladot. Tenia clar que si escrivia alguna cosa d’ell, m’interessavamés explicar com era i com es comportava l’home despullat d’etiquetes.

- Per què ‘El silenci de l’angle’?
- El mateix Viladot em va permetre encendre la guspira d’aquesta idea. Remenant ens els primers arxivadors, vaig trobar unes fotografies que, segons s’indicava, s’havien pres en mig d’un rodatge del qual havia de ser una pel·lícula en la qual el protagonista absolut era Viladot i que, segons indicava el sobre, s’havia de titular‘Self o el silenci de l’angle’. En aquell precís moment vaig saber quehi havia un Viladot que m’interessava explicar i que això m’obligariaa rellegir-lo i a interrogar-lo.

Pel que fa al subtítol, em va costar molt de trobar. De fet, n’hi vaig presentar molts a l’editor. Un dia em vaig preguntar quin era el desfici vital de Viladot, que era ell mateix, el ‘jo’, i ja vam trobar-lo: ‘el desfici pel jo’.

'El silenci de l'angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo' (Fonoll, 2022).
'El silenci de l'angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo' (Fonoll, 2022).

- Bases el llibre en un fet sorprenent: l’infant Guillem, un nen que se sent eternament sol i desgraciat, que pensa sovint en la mort i en l’absència de les mostres d’estima i afecte.
- El pare de Viladot sempre el reprenia, era molt dur, i tampoc tenia la mare que hauria desitjat (una mare afectuosa i atenta), sinó que es passava el dia resant. Per mi aquesta solitud explica que Viladot anés creant-se capes i capes per dissimular la seva inseguretat. De fet, amb la psicoanàlisi troba una gran explicació a les seves inquietuds.

A l’arxiu es conserva des de poemes que feu de ben petitet on ja dialoga amb el seu ‘jo’ envers la resta de món.

Viladot, igual que altres personatges del llibre com la Cleo, el Blai o el Ruso, no encaixen en la societat, pel motiu que sigui, i cerquen vies d’escapament

El fet que Viladot vingués d’una família potentada, amb una vida econòmica molt còmoda, li permetia jugar en els marges d’allò permès. Potser una altra persona, sense aquest suport, hauria acabat a comissaria, però no va ser el seu cas. Per altra banda, també cal tenir present que Viladot, al llarg de la vida, va sofrir diverses depressions, vivia en una muntanya russa. Coneixent tan bé la psicoanàlisi, ell va arribar a afirmar a Josep Varela que tenia tendència maniaco depressiva i, conscient d’això, comprens molt millor la seva obra. Hi ha gent que té una sensibilitat tan extrema que els costa encaixar als límits del sistema.

- Confesses que vols donar-li veu a ell però, també al cercle de persones amb el que es va acompanyar.
- Jo mai m’havia imaginat vincular Viladot amb el moviment underground lleidatà. Pensa que tot això passa quan jo tinc 20 anys, un moment en què vaig a estudiar a Barcelona i tot el que passa a Lleida em sembla petit. Crec que fa falta explicar-nos, a nosaltres mateixos, tota aquesta moguda lleidatana dels 80, perquè també va existir. Tots els que la configuraven no sabien que eren perifèria, però ho eren. Jo penso que és de les perifèries des d’on és possible avançar, des dels marges dels bancals, no des del centre.

La gent que provoca ho paga molt car, a nivell personal, però són absolutament necessaris

En anar endinsant-me en el fons de Viladot vaig recordar flaixos del meu passat, com ara les experiències viscudes a la desapareguda Sala Europa. Els arxius són com estelles que cauen quan talles un arbre –que és irrecuperable–, però, tot i això, aquestes tenen la capacitat de fer-nos rememorar personatges i una època.

Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.
Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.

- Cal ressaltar què passava més enllà de la història oficial, de les institucions, i subratllar les històries dels anònims, les ànimes de la societat.
- A mi sempre m’ha interessat aquesta història, des de la meva primera investigació. Per això són claus els arxius personals, per esbrinar com vivien les persones, quin era el context real, què se sentia, etc., la mentalitat real de la gent més enllà de la planificació econòmica.​

Viladot era pura producció!
- On s’hi posava, ho feia amb passió i dedicació. Escrivia de manera compulsiva, també produïa compulsivament a nivell de figures i volumetries, i ho combinava tot alhora. Ara la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida està acabant de digitalitzar el seu fons i, només de poesia i narrativa, porta milers de pàgines.

- Com s’encaixa que Viladot no estigui dins de les commemoracions oficials de cultura del 2022, tot i celebrar-se el centenari del seu naixement?
- Crec que hi ha molta ignorància, en general, envers Viladot i la cultura més enllà de Barcelona. Això demostra que molts polítics no s’estimen el territori, ni els seus productes. També és veritat que la gent que piquem pedra des del territori, passem bastant del centre. El sentiment que tenim és força similar al que tenia el mateix Viladot, que passava del centre, però, igualment, li sabia greu que aquest passes d’ell. No tot és bo al territori, ni tampoc tot és bo el que es fa a Barcelona, però hi ha talent a tot arreu i s’ha de subratllar i valorar.

La problemàtica de l’Any no oficial de Viladot es resumeix en no reconèixer que hi ha hagut un error i voler dissimular-lo donant certs ajuts econòmics que aniran molt bé, però l’objectiu era una altre

Teresa Ibars: “M’he sentit privilegiada de descobrir qui era Viladot més enllà de l’artista”
comentaris