Us heu aturat mai a pensar què passa després del 8 de març? On queden els feminismes i la lluita a favor dels drets de les dones?

Volem tornar a casa soles i tranquil·les pel carrer, de nit o de dia, i volem justícia real (i rapideta) vers a qui la fa, perquè la pagui ben cara

M’escric a sobre! El que va passar el dissabte 9 d’octubre a la galeria Espai Cavallers va ser molt i molt especial. I crec que no quedaré d’exagerada si dic que va fer aturar el temps a totes les assistents. Sí, sí, ‘les’, ja que com en la majoria d’esdeveniments que tenen a veure amb el món de la cultura, la gran part de públic era format per dones. És més: crec que totes les presents –una trentena- vam palpar la catarsi.

Fa uns dies, els noticiaris Estatals feien ressò de la història de la María José Carrasco i l’Ángel Hernández, una parella que durant trenta anys ha hagut de conviure –i malviure, siguem raonables– amb el deteriorament que ella patia a causa de l’esclerosi múltiple.

Hernández, veient estirar-se al límit dels límits la corda del patiment que patia la seva esposa, decidí ajudar-la en la seva darrera voluntat: donar-li un comiat digne, i ajudar-la a morir en pau, quelcom va comportar-li una nit al calabós i l’estat de llibertat provisional.

Novament aquest cas ha posat sobre la taula un tema espinós que molts polítics, partits i interessos prefereixen evadir i traspaperar entre la burocràcia oficial: aprovar una llei que reguli l'eutanàsia i el dret de viure i morir amb dignitat.