16.11.2019 |
Territoris.cat

Entrevista a Òscar Camps president de la ONG Proactiva Open Arms

Nou mesos després que Proactiva Open Arms comencés a rescatar refugiats a les aigües de l’Egeu, l’ONG badalonina es planteja oferir assistència a la costa líbia

Entrevista a Òscar Camps president de la ONG Proactiva Open Arms

ÒSCAR CAMPS, President de la ONG Proactiva Open Arms, que salva refugiats al Mar Egeu

“Hem sentit gent morir per telèfon perquè ningú els anava a buscar” 
 
Quin impacte té per a la vostra feina l’acord entre Turquia i la Unió Europea per a la gestió de l’arribada de refugiats?
El que provoca l’acord és que se sobredimensionin els efectius per a la vigilància de la zona [el mar Egeu]. Hi ha més vaixells de l’OTAN, de Frontex i de guarda-costes. Abans, quan feien falta perquè passaven centenars i milers de refugiats cada dia, no hi eren. Ens fa entendre que el buit de recursos humanitaris que hi ha hagut fins ara era deliberat.
 
Ampliareu l’ajuda a altres rutes de refugiats?
Ens plantegem estar entre finals de maig i principis de juny davant de les costes de Líbia amb una embarcació de trenta metres, donant suport i vigilant. Si s’ha d’intervenir, també s’intervindrà. El que hem après a l’Egeu és que la nostra presència a vegades humanitza els estaments que han de fer les tasques de salvament i de seguretat. També que, si no hi som, no sabem com es fan les coses. Quan vam arribar vam veure que moria moltíssima gent, no hi havia recursos i ningú els ajudava. Després de ser allà, ens hem adonat que han anat venint recursos. [A Líbia] anirem a comprovar què s’hi fa. I, si cal, ajudarem i rescatarem en aigües internacionals.
 
ôscar CampsCom heu gestionat l’arribada de refugiats durant l’hivern?
El balanç ha estat dramàtic. Han continuat creuant, amb temperatures sota zero, se’ns han mort nens d’hipotèrmies, han naufragat embarcacions. Ha mort moltíssima gent. Tot i així, amb altres organitzacions que van anar arribant, vam poder garantir força la seguretat de les aigües europees. Però a partir del 2016, el vuitanta per cent dels morts han passat a la banda turca, on no tenim accés.
 
Vau demanar un permís per instal·lar una base a Turquia.
Només hi havia una organització que tenia permís de la guàrdia costanera turca per treballar a aigües de l’Egeu. Ens van donar a entendre que el govern de Turquia no ens donaria un permís abans de sis mesos de la seva sol·licitud. I, amb el cas que fos positiu i ens deixessin treballar a Turquia, després hauríem de demanar-ne un altre a la guàrdia costanera per treballar al mar, que es podria demorar in aeternum i que mai havia estat positiu, ni tan sols per organitzacions locals.
 
Vau aconseguir crear una zona segura a Lesbos?
Vam començar treballant a la costa, i ens vam adonar que morien desenes de persones. Quan ens vam desplaçar una mica més endins, ens vam adonar que a dues milles morien a centenars. En el cas de Lesbos, estàvem a unes tres o quatre milles de la costa i podíem veure el que passava a la zona grega i, fins i tot, en aigües turques. I ens vam adonar de les pràctiques temeràries que utilitzen els guarda-costes turcs per aturar les embarcacions, sobretot després de l’acord amb la UE.
 
Heu valorat molt l’ajuda dels pescadors.
A l’estiu, a Lesbos hi havia tres refugiats per cada illenc. Imagina’t quin problema de convivència va generar. Tot i així no ha estat un drama, la població local ha ajudat, ha col·laborat i des de terra hem tingut sempre el suport de tothom. Del mar hem descobert que hi ha dos tipus de persones: els professionals i els funcionaris. I els professionals són els pescadors, persones molt solidàries que coneixen la llei del mar i saben què s’ha de fer en tot moment i saben com ajudar. Si no fos pels pescadors, estaríem parlant de milers de morts més.
 
Torna a arribar el bon temps. Dius que hi ha dos milions i mig de persones esperant per creuar.
Em pensava que quan aquestes grans organitzacions construïen camps era en previsió d’aquesta temporada d’estiu. Però després de la firma d’aquest acord, crec que no. Aquests camps no han rebut ni un sol refugiat. I han costat milions d’euros. Així que no sé què és el que pot passar. Vam consultar al comandant de la guàrdia costanera grega si creia oportú que recollíssim i marxéssim cap a una altra zona on fóssim més útils. Ens va dir que no ens moguéssim encara. Pensem que pot passar una situació semblant a la que passava amb els acords entre Espanya i Marroc per intentar frenar la sortida d’embarcacions de les costes marroquines. De tant en tant el govern de Marroc deixava sortir un gran nombre d’immigrants per cridar l’atenció a Espanya perquè tornés a negociar aquests acords econòmics.
 
Com influeixen les noves tecnologies en el procés de salvament?
Ens han arribat sol·licituds de socors en mig del mar amb una posició de telèfon via Facebook. El nostre centre de coordinació de Lesbos té una persona pendent de les xarxes socials durant les vint-i-quatre hores. Hem sentit per telèfon morir gent, ofegar-se, i no anar-los a buscar ningú. Ens avisen de tot arreu, des de qualsevol illa de l’Egeu. Potser eren a centenars de quilòmetres, però ens demanaven ajuda perquè la guàrdia costanera no hi anava.
 
Ets Català de l’Any, heu rebut el Premi Pere Casaldàliga i heu protagonitzat un documental. Us aporten més donacions?
Fins acabar l’any, Espanya no era un dels països que més donacions ens feia, ni estava entre els tres primers. Érem més reconeguts als Estats Units, a Anglaterra, a Noruega i a Grècia. Arran del documental i d’una entrevista a El Intermedio, ens vam donar a conèixer a Espanya i a Catalunya.
 
Heu rebut ajuda d’institucions espanyoles?
No tenim diners de l’administració pública. Tot el que hem fet ho hem assolit amb la nostra desobediència. Hem anat i hem fet. I hem anat fent. No hem demanat permís a ningú, perquè quan l’hem demanat no hem tingut resposta.

Comentarios